FAUNOS DE PAPEL. Prologos

FAUNOS DE PAPEL. Texto prólogo de MANUEL VÁZQUEZ MONTALBAN

Este semidiablo mitológico al que siempre se le complica el norte y el sur del cuerpo ha sido víctima del atentado estético de Guillén. El aguafuerte se identifica con un tratamien­to tremendista, en parte por el dramatismo del procedimiento, en parte por significación sonora añadida en castellano, idioma de vocales terribles que salen disparadas como pelo­tas de goma. Pero Guillén, sin ningún respeto por los faunos ni los aguafuertes, ha jugue­teado con los medios para obtener los fines de la tierna ironía de faunos de papel, ni siquiera máscaras, apenas mascaras impotentes para despegarse de las cartulinas.

Picasso proponía faunos cocidos, como hallazgos cerámicos o escultóricos, cosificación en molde de una especie extinguida. Fósiles de la imaginación, los faunos de Picasso con­servaban capacidad de agresión material. Traducidos a la libertad lúcida fin de siècle los Estudios de mascaras sobre Faunos de Picasso realizados por Joan Guillén, apenas insinúan el volumen del troquelado o la voluntad de ser de un recorte sobre la nada. Azu­les, rosas, bigotes postizos, tan sólo un fauno negro, un fauno toro acerdado por la ironía.

Tal vez siga siendo nieto de Saturno o dios Pan favorable a los hombres, pero condenado al volumen y la materia de un milenio que se despide entre presagios de autodestrucciones, el fauno esencial de Guillén es una víctima de las claves iconográficas de su autor. Los dioses se han marchado, nos queda el pan y el vino decía Hölderling. Los semidioses aun son tolerados bajo la condición del papel.



FAUNITIS. Text pròleg de TERENCI MOIX.

No puc escriure amb precisió l’origen dels faunes de Picasso, la gènesi de la seva admira¬ció/fascinació/atraccíó per una figura que jo sempre he associat amb la pitrera de Burt Reynolds. L’afer, és evident, té pèls; i molts. La pregunta és peluda i gasta urpes. I buscar els inicis, com solen fer els estudiosos de debò, faria que Picasso rigués a cor que vols, del cel estant, i que els faunes celebressin la nostra dèria analítica tot fotent-nos un cop de roc des de llur refugi en alguna cova de l’Acàrdia.
Deixem córrer la incògnita. Atès que celebrem l’any Picasso i la seva obra és commemorada, enaltida, consumida, deglutida per arreu, omplint portades de revistes, solucionant hores a la televisió, decorant els bidets àdhuc de les noies mes progressista de la germandat, he decidit fer una pausa en la meva admiració envers l’artista genial, descansar d’ell i tornar-lo a admirar l’any que ve. Quan totes les especulacions culturals, periodístiques i polítiques ja estaran ben païdes.
Però Guillén admira Picasso tots els dies de l’any, i l’admira amb causa. No explicaré per que: descobrir ara la grandesa de Picasso fóra tanta beneiteria com ignorar-la. Ja hi ha qui s’hi guanya la vida. Però diré que, en l’any de les commemoracions à bout de soufle, Guillén no deixa descansar la seva admiració, i en treu profit, potser perquè no és espectador passiu d’allò que admira. De la devoció al mestre no en treu articles de fons, ni documentals televissius, ni enquestes als famosos. A partir de la creació de l’altre, crea ell mateix. I mentre cal agrair li que no hagi volgut recrear el Guernica, (que fóra adequació banal a la moda) mentre li reconeixem el mèrit d’anar mes lluny, també cal que li preguntem per què tria aquelles criatures peludes que tan aviat feien saltirons enmig de decorats silvànics com empaitaven la nuesa de la molt fresca Afrodita, fins al punt d’obligar la a tapar se púdicament la kartofen amb una sandàlia. I potser en plantejar el dubte de la inclinació de Guillén pels faunes de Picasso caldria demanar-se per què s’inclinava Picasso i abans d’ell un Michelangelo i un Rubens envers aquestes criatures que no gasten excessius atributs de bellesa.
O sí que en gastaven? Hi ha parers per a tots els gustos. Hi ha qui ens els pinta de faisó francament grotesca, ja que al capdavall foren meitat bestioles. Hi ha, però, qui els dóna el volenterós aspecte d’humans que, sense gaire esforç, ens podrien empènyer cap al llit (o potser al triclini, donada l’època) o si seguim la decoració silvànica, sota de qualsevol arbre, preferentment un xiprer car hom no ignora, si lletraferit hom és, que el jovencell Kipresos provocà els deliris eròtics i la gelosia d’Apol·lo i fou, convertit en aquell arbre, sempre endolat, que pobla amb singulars averanys més d’un cementiri, marí o no.
De faunes bells bé en deuen haver existit, altrament ¿com, s’explicaria la fabul·lació que toca Nathaniel Hawthorne en una de les meves novel·les preferides… precisament The Marble Faun? Llegint la amb la passió que pertoca, hi fem la coneixença del jove comte Denatello di Monte Berni, divina reminiscencia de passades resplendors italo-etrusques però que, en aquell segle XIX dels primers turistes selectes es limita a aixecar l’entusiasme de quatre americans badocs, els quals troben en ell una insòlita semblança amb el faune de Praxíteles. ¡Sortosa Roma d’aquell temps, la dels sonets de Belli, conglomerat de ruïnes, almanac de tempúries, on encara podien passar arguments d’aquella empenta! A la Barcelona del dubtós any 1981, una comparança de tan elevats resultats literaris no la podríem establir si no era sota el risc de ser presos per drogadictes.
No així Picasso, que féu els seus faunes tan semblants a les llànties d’oli dels romans que ja podia anar il·luminat sense necessitats d’estímuls extra. No així Guillén, imagino, que agafa les llànties que Picasso havia trasplantat d’època i ens les restitueix a la seva maniera, de teatre i de màscara, tot degudament esperonat per aquell article exhaurit a la hodierna Societat del consum i que solíem anomenar “fantasía”. Es amo, en Guillén, de buscar-la on es trobi. Amo d’anar-li desesperadament a l’encalç, com l’ocell fènix que, en comptes de fer la seva resurrecció anunciadíssima, morí d’asfíxia quan aterra’ a Catalunya. I puix que l’amic es teatraire, amo ha estat també de buscar les llànties de Picasso i no les espel¬mes de Ricard Salvat, posem per cas (un cas com un cabàs).
Queden faunes entre nosaltres? Se n’ha perdut la mena, hem assassinat l’heretatge de les bestioles home que feien saltirons amunt i avall dels boscos rutilants d’Arcàdia? Prou que miro al mou entorn, estripant la mitologia gloriosa, jugant amb l’arrel mítica. Trobo, es cert, una Fauniola de Bélgica i una Faunín Tellado i un Faunando Faunán Gomez i un Faunero del Antifaz i una Faunita Montiel i un Faunerto Alcázar i Pedrín i una Faunala Batista o, en última instància, el Cul del Faunet. Però faunes de debò, d’aquells que quan els adolescents de Delfos els anaven a consultar de nit, els iniciaven després en la molt original activitat de la zoofilia; faunes d’aquells ja no en queden entre nosaltres. Se n’ha perdut la mena entre els boscos de Vallvidrera. Els quals no foren maí els d’Arcàdia, com el mateix nom especifica. Avui, Arcàdia es nom d’un cinema. I Faune, mite. amb tant de crèdit, pot esdevenir amb facilitat el nom de qualsevol detergent de fabricació immediata.
Picasso va ser dels últims que els va recrear amb gust, i Guillén deu efectuar la innova¬ció d’ampliar doblement el gust pel fet d’inspirar se en el mestre. Duplicitat excepcional del mite! Per ell, i per l’obra de l’un i de l’altre, ensopeguem amb una conclusió esperançadora: que tenia raó la sàvia parla castellana quan va inventariar la coneguda dita: “Fauno con gusto, no pica”.

Terenci Moix
Diada del Faune, 2 de desembre, a vint i tres dies de la naixença de Nostre Senyor. 1981

Los comentarios están deshabilitados.